Generació digital

Avui ho he estat comptant...gairebé 6 mesos sense escriure res!  La veritat és que em passen els dies volant. No me n'adono que vaig passant de dilluns en dilluns, i suma dies, i suma setmanes, i mesos, buf!

Fa uns mesos, en una de les classes del màster, em vaig adonar que tinc: un compte a Facebook, un altre a Twitter, també un al LinkedIn, i un blog. A més de 2 comptes de correu personal, un munt d'aplicacions al mòbil, i que a la feina em passo el dia davant de l'ordinador. Els pares de la nostra generació es posen les mans al cap. Diuen que tanta tecnologia no és bona. Jo penso que s'ha de saber trobar l'equilibri en què aquestes tecnologies et permetin fer-te la vida més fàcil sense complicar-te-la més.

Avui en dia està comprovat que si no estàs a internet no ets ningú, i cal aprofitar els avantatges que això et dóna. Sino mireu com creixen els moviments ciutadans com el ja famosíssim #novullpagar. Tot s'accelera molt més, les notícies van a més velocitat de la que podem controlar. A través de les "piulades" al Twitter tots som informadors de primera mà, amb imatge inclosa i al moment.

Ara bé, hem de pensar que aviat no podrem seguir el ritme de les generacions que pugen. El meu nebot que fa P3, un dia va agafar la meva càmera de fer fotos (la típica digital de butxaca) i va començar a moure el dit per la pantalla. Pretenia passar les fotos arrossegant-les amb el dit com ho fa a l'I-Pod. Pobret...

Un 20-N diferent

Tornem a tenir eleccions. I aquesta vegada ja sabem els resultats abans d'anar a votar. Hi ha qui diu que no val la pena perdre un diumenge per anar a votar quan no hi ha res a fer. Jo no ho penso així. I no em canso de repetir-ho: si no vas a votar, després no et queixis. És veritat que a Espanya hi ha poc on escollir, o blau o vermell, perquè, el verd hi pinta poc. I els altres colorets són bastant insginificants. A Catalunya, però, tenim sort. I és que som més plurals. Tenim més colors, i per tant, som més amples de mires. Podem triar entre el verd, el taronja, el blau, el vermell, el groc, i entre d'altres que no tenen els colors tant interioritzats. Votar és la nostra oportunitat per dir alguna cosa (encara que amb veu baixa), però millor això que res, sobretot quan els nostres pares han estat tants anys sense poder-ho fer.

Aquesta campanya ha estat bastant poca cosa. Quatre flextes entre CIU, PSC-PSOE i PP pel tema de les retallades i sobre què s'ha de fer per sortir de la crisi. Mentre que la Chacón diu que si ens esforcem (més encara?) i ens ajudem de la justícia social, podrem sortir de la crisi, CIU ho arregla tot amb quatre senyeres i un pacte fiscal, i alhora, el PP no hi diu res. Fa un anunci baratet (sense so i en un principi unilingüe -després hi han afegit el català a última hora-) anunciant que crearan més llocs de treball. No ens diuen com (perquè és difícil descobrir la manera quan mig món està igual), però tampoc ho veuen necessari, els seus vots ja els tenen comptats.

En una altra línia més crítica hi trobem ERC (i Reagrupament i CatalunyaSi), que sembla que estan començant a entendre que per ser forts han d'anar units. S'han apoderat del missatge independentista i republicà (ja era hora). Han trobat un bon candidat que trenca amb tot allò anterior que ha portat el partit als seus nivells més baixos. Parla bé i és bo de reflexes. ICV també està en la banda crítica i apunten cap els bancs i els centres de poder (un projecte massa ambiciós tal i com està la situació) però disposats a fer feina a Madrid.

Vóta, és important.

Amb tisores de podar

El govern de la Generalitat sembla que hagi agafat gust a les tisorades. Primer van rebre els col·lectius sanitari i educatiu. Després hem anat avançant cap al funcionariat en general. Es veu que han pensat en retallar les pagues dobles. Bé, més que retallar han pensat en escapçar-les, i amb tisores de podar, ja que a Catalunya hi ha uns 300.000 funcionaris. Després de fer el gran anunci algú va pensar en les pròximes eleccions del 20-N i que això podria suposar perdre un gran nombre de vots i en principi s'han fet enrerre. M'agradarà veure què passarà l'any que ve.

Si volen escoltar-nos, els ciutadans tenim moltes idees. Si la Generalitat vol retallar despeses que comencin a mirar-se el melic. Menys guardaespatlles (no cal que els consellers vagin al gimnàs o al supermercat acompanyats pel cos de seguretat que paguem tots), menys vehicles oficials (molta gent agafem el transport públic per anar a treballar, encara que triguem hora i mitja i ens llevem a les 6 del matí), rebaixa dels sous milionaris (no cal, ni és lògic que el president de la Diputació de Barcelona cobri més que el President de la Generalitat).

Encara en tenim més d'idees, ara pel govern central. Eliminar els sous vitalicis dels ministres i presidents (si els treballadors canviem de feina no seguim cobrant de l'antiga feina), eliminar la partida destinada a la casa reial (no cal mantenir la immensa família amb els seus luxosos costums), retallar, però ben retallat el pressupost destinat en defensa (en el context actual, algú es creu que l'exèrcit espanyol té alguna cosa a fer en cas d'atac? fan riure), ...

Però crec que a tots ens aniria molt millor si no es tinguessin tants miraments amb les caixes i els bancs. És normal que una entitat com Catalunya Caixa, que no està en el seu millor moment que diguem, es dediqui a patrocinar equips de MotoGP, els seus directius tinguin sous milionaris o facin anuncis de dipòsits amb un 5% de remuneració? El que necessiten és més control i menys permissivitat. Si ara no haguessim d'abocar diners i diners a rescatar els bancs i caixes que han gestionat malament les seves entitats, potser tindriem diners per retallar les llistes d'espera als hospitals.

Jo submarino, tu submarines, ell submarina?

Quina feinada se'ns ha girat als catalans! El tema de l'inici del curs: la immersió lingüística. Quin daltabaix s'ha muntat per 3 famílies que han demanat escolaritzar els seus fills en castellà. Abans d'emetre una sentència, el TSJC s'hauria pogut fer algunes preguntes:

En quin idioma es parla al carrer? Castellà
En quin idioma es parla als patis de les escoles? Castellà
En quin idioma es parla als comerços/restaurants? Castellà

etc, etc, etc

Si no preservem una mica la nostra llengua malament anirem. Si el català no s'enseya a les escoles anem arreglats! Els estudiants entren a la universitat sense escriure correctament el català (i representa que tenen el nivell C!). No conec ningú que visqui a Catalunya i no sàpiga parlar el castellà, però conec moltíssima gent que viu a Catalunya i no sap parlar el català. És normal que sigui més fàcil estudiar català en una universitat europea que espanyola? A mi no m'ho sembla.

Està demostrat que parlar més d'una llengua augmenta l'atenció, i com més atenció es para a les coses millor, més s'assimilen els coneixements. Què volen, tornar a separar els estudiants en grups de catalans i castellans? Això no va funcionar. Què volen, estudis en castellà? Això no va fer desaparèixer la nostra llengua. Què volen, dividir la societat catalana? S'ha d'intentar que no passi.

Com va dir Màrius Serra al seu discurs de l'11 de setembre, Visca el submarinisme!

I visca el català!

Renovar-se o morir

Uf! Fa un munt de temps que no escric res. La veritat és que tinc el bloc una mica abandonadet. Treballo tot el dia amb l'ordinador i quan arribo a casa no em queden ganes per disfrutar del meu ordinador personal.

En uns dies canviaré algunes coses. Més que res l'actualitzaré una mica, que ja toca!

Bona nit!

2011: Alguna cosa es mou

Sembla mentida però tot just estem al primer mes de 2011 i ja sabem per quins esdeveniments serà recordat. Aquests últims dies ens estem impregnant de revolució. Diversos països de l'Àfrica del Nord, capitanejats per Tunísia, han dit prou. Sembla que les causes que han provocat aquestes nombroses revoltes ha estat l'augment dels preus bàsics, les altes taxes d'atur, la corrupció i la contínua falta de llibertat, entre d'altres.

Tunísia ha fet el pime pas. Els milers de ciutadans que han sortit al carrer han provocat la sortida de Ben Ali i la seva família del país. Però això no s'acaba aquí, volen acabar amb tots els residus de l'antic govern. Al igual que Tunísia, també s'estan produint revoltes contra els governs d'altres països del nord d'Àfrica com Algèria, Egipte, Líbia, i també en països del pròxim orient com Jordània o el Iemen. Tot i que no ens n'informin gaire, també s'està movent alguna cosa a Mauritània i al Marroc.

Els governs d'aquests països s'han comportat com si fossin autèntiques monarquies repressosres. El que haurien d'haver estat governs transparents i democràtics, s'han anat convertint en càrrecs hereditaris i fortunes familiars engreixades a costa dels ciutadans. És molt trist que per reclamar els drets que els pertoquen als ciutadans s'hagin d'haver produit aquests violents esdeveniments. Perquè no ho oblidem, hi ha persones que s'han quedat pel camí per reclamar llibertat, allò que hauria de ser innat en qualsevol país. Sembla mentida que això hagi de passar a l'altre costat del Mediterrani el segle XXI.

Ara, tampoc cal anar tant lluny pr veure que la llibertat costa de comprendre. Aquí es posa el crit al cel pel simple fet d'haver aconseguit una cosa que fa 30 anys que hauríem d'haver tingut. També és trist que fins el 2011 no haguem pogut parlar en les 4 llengües que respresenta el Senat (recordem-ho, la cambra territorial que ens hauria de representar a tots, no ho oblidem). El PP ha tornat a muntar un circ, com és habitual, sempre que surt el nom de Catalunya. Basen la seva teoria en que estem en temps de crisi i que els diners s'haurien de gastar en altres coses, en coses importants segons ells. Des d'aquí els faig una proposta: deixem de pagar els sous vitalicis a ministres i expresidents? O potser millor, deixem de malgastar els diners en la casa del Rei? O deixem de dedicar tants diners al ministeri de defensa, que al cap i a la fi no ens aporta res. Se m'acuden moltes partides d'on retallar per fer polítiques de profit. De veritat.

Ara és l'hora d'estar alerta

Ahir, 10 de juliol de 2010, milers i milers de Catalans van sortir al carrer a dir NO. A dir que ja n'estem farts d'enganys i d'acatar les decisions imposades des de fora. NO estem disposats a més preses de pèl. NO volem seguir el camí que de mala fe ens marquen.

NO, NO i NO!

Alguns seguirant mentint sobre Catalunya i els catalans, però, sabeu què? Que ahir vam demostrar que ens és igual. Ens vam unir gent de totes les edats i procedències per dir que Catalunya és una nació, que Catalunya és una cultura, que Catalunya és progrés, que Catalunya és una manera de viure i d'entendre les coses que alguns no respecten. Ahir vam dir prou!


10 de juliol de 2010. Recordeu bé aquesta data perquè Catalunya ha tornat a fer història (mal que els pesi a alguns...). D'aquí a uns anys podrem dir que hi vam ser. Podrem explicar que vam impulsar alguna cosa gran.



VISCA CATALUNYA LLIURE!